diògenes i enoanda
 
Enoanda, «rica en vi» o «rica en vinyes», era una ciutat situada al nord de la província de Lícia, a l’Àsia Menor. Els licis foren un poble antic del qual se’n saben poques coses. Ja entre el 225-175 aC sembla que hi hagué una forta immigració a Enoanda de pisidis, el poble veí que habitava la regió de Pisídia on es trobava Termessos, la inexpugnable ciutat que ni tant sols Alexandre Magne pogué conquerir.  Els lícis van ser conquerits —potser seria millor dir alliberats dels perses— pels grecs comandats per Alexandre Magne i sotmesos a una forta hel·lenització. Després de la mort d’Alexandre, Lícia va passar a formar part del regne hel·lenístic atàlida fundat per Lisímac, amb capital a Pèrgam. 

Àtal III va deixar el seu regne en herència a l’Imperi Romà el 133 aC, al qual pertangué Lícia i Enoanda fins que esdevingué part de l’Imperi Bizantí.

Enoanda es troba situada al nord de Lícia, a 1.400 metres sobre el nivell del mar, emplaçada estratègicament a la carena d’una muntanya on podia estar més segura d’atacs exteriors i on dominava una planura dedicada als conreus.

Sembla que entre els anys 100 i 200 dC va arribar a tenir 10.000 habitants. Naturalment, no tots vivien a la ciutat d’Enoanda, sinó a la seva comarca. La ciutat tenia una funció políticoadministrativa, cultural, econòmica etc., però parlant estrictament, mai no va tenir un nombre d’habitants tan gran.

Malgrat que a l’època de Diògenes Enoanda pertanyia a l’Imperi Romà, la ciutat era totalment grega. El grec era l’idioma que s’hi parlava i en grec estan gravades totes les inscripcions —filosòfiques o no— que s’hi han trobat.

Molt poca cosa se sap de Diògenes. Probablement nasqué a la segona meitat del segle I; era ric i influent políticament, tot i que com a bon epicuri, mai no es dedicà a la política.

Sembla que rebé la seva formació filosòfica a Rodes, on també estudià retòrica. Tenia amics epicuris no sols a Rodes —on es retirava cada hivern per fugir del clima fred d’Enoanda— sinó també a Calcis, Atenes i Tebes, llocs on viatjà.

Com ell mateix explica al preàmbul de la inscripció, quan era vell, tenia mala salut i pressentia que no viuria gaire més, va decidir regalar als seus conciutadans i per extensió a tot el món, un pòrtic on hi va fer gravar les doctrines fonamentals dels remeis per als mals humans: la filosofia epicúria.

El pòrtic va ser construït als voltants de l’any 120 dC, i si el terratrèmol de l’any 140-141 no l’enderrocà, probablement la inscripció va ser visible durant uns 125-150 anys.

Posteriorment, el pòrtic va ser desmuntat i les pedres utilitzades per altres finalitats; la construcció de la muralla exterior, com a base per a estàtues, per a construir habitatges etc. Fins i tot s’han trobat fragments de la inscripció epicúria en un poble dels voltants d’Enoanda.

Probablement la ciutat va ser abandonada quan l’aqüeducte que li subministrava aigua va quedar inservible. Els experts apunten que això va ser al segle IX, però no hi ha cap prova concloent. En qualsevol cas, ja feia segles que la inscripció de Diògenes havia passat a l’oblit.

Així va restar fins que l’any 1884 dos francesos, Holleaux i Paris, arribaren a Enoanda i trobaren alguns fragments de la inscripció. De seguida es van adonar de la importància del descobriment, i uns anys més tard, el 1895, els austríacs Hereby i Kalinka van continuar les recerques.

La labor va ser abandonada a principis de segle XX, i no va ser fins el 1962 després de la visita del britànic Chilton, que es reprengueren els treballs. Del 1968 al 1973, Martin Ferguson Smith va descobrir nous fragments i fins al 1983 equips d’investigadors britànics seguiren treballant.

Cal assenyalar que fins a la data d’avui les autoritats turques no ha donat permís per a excavar, llevat d’uns dies de l’any 1997, quan Martin Ferguson Smith, amb uns mitjans més que precaris, va descobrir nous fragments enterrats.

Sortosament, des del 2007 un equip de l’institut d’arqueologia alemany treballa un mes cada estiu amb mitjans moderns de prospecció geofísica per descobrir fragments enterrats i enregistra les coordenades de cada fragment amb GPS per poder-los trobar fàcilment. És d’esperar que aviat les autoritats turques donaran el permís per excavar. Podeu veure l’estat de les recerques clicant aquí i un vídeo informatiu (en alemany) aquí.

A pesar de treballar només sobre superfície, en data d’avui s’han trobat uns 250 fragments amb 6.000 paraules. Malgrat tot, això només constitueix una mínima part de la inscripció, que se suposa que tenia no menys de 25.000 paraules.

Tot i que fins que no sigui possible realitzar treballs d’excavació no es podrà confirmar, el més probable és que la inscripció de Diògenes es trobés en la denominada esplanada o àgora superior d’Enoanda, que en aquella època era el centre de la ciutat.

Segons càlculs dels experts, el mur on s’hi gravà la inscripció devia tenir uns vuitanta metres de llarg per quatre d’alt. Probablement els cinquanta centímetres inferiors no estan gravats perquè els lectors no s’haguessin d’ajupir per llegir.

La inscripció estava ordenada de manera que cadascun dels seus continguts es poguessin llegir com es feia en aquella època, quan per a llegir es desenrotllaven els llibres.

Diògenes dividí la inscripció en els següents apartats:

-Una exposició de la física epicúria.

-Una exposició de l’ètica epicúria.

-Carta a Antípatre.

-Carta a Dionisi.

-Instruccions a la família i als amics.

-Màximes d’Epicur.

-Escrits d’Epicur.

-Tractat sobre la vellesa.

Llevat de l’aparat sobre la vellesa, que és obra del propi Diògenes, en la resta de seccions ell ofereix una exposició canònica de l’epicureisme, amb poques variacions del que havia afirmat Epicur 400 anys abans.

La majoria dels fragments han estat traduïts per Martin Ferguson Smith —probablement el més gran expert en la inscripció—, que també s’ha encarregat de dibuixar-los. Realment, la seva obra és indispensable per al coneixement de la inscripció.

Donat que, malauradament el temps, i sobretot els enemics de l’epicureisme, han fet que l’obra d’Epicur s’hagi perdut quasi en la seva totalitat —només ens resten tres cartes d’Epicur, les seves Màximes Capitals, les Sentències Vaticanes i algun fragment dispers—, la inscripció de Diògenes pot aportar nova llum al coneixement de l’epicureisme —especialment si en un futur es poden recuperar més fragments que avui resten encara enterrats.

Finalment, si voleu veure una conferència sobre Diògenes d’Enoanda, cliqueu aquí.