EPicur i l’epicureisme
 
Epicur va néixer a Samos el 341 aC. Sembla que de ben petit ja mostrà interès per la filosofia, i entre els seus mestres hi trobem Pàmfil —platònic— i Nausífanes, un seguidor de Demòcrit. De fet, encara que ell ho negà, la seva filosofia és deutora de l’atomisme de Leucip i Demòcrit, que modificà en alguns punts per fer front a les objeccions d’Aristòtil i per salvar la llibertat individual, llibertat que Leucip negà amb un ferri determinisme.

La seva filosofia s’emmarca en la recerca de la felicitat pròpia dels sistemes hel·lenístics com l’estoïcisme —amb el qual polemitzà— i l’escepticisme. Per Epicur la filosofia ha de guarir dels temors que experimenta l’home; en especial la por dels déus i de la mort. De fet, el remei per a la infelicitat es resumeix en el famós «tetrafàrmac»: No s’ha de témer els déus, no s’ha de témer la mort, el plaer és fàcil d’aconseguir, el dolor és fàcil d’evitar.

Epicur dividí la filosofia en canònica, física i ètica.

La canònica o teoria del coneixement epicúria és radicalment materialista i empirista. El coneixement es redueix al que ens aporten els sentits; i tots els cinc sentits es poden reduir al tacte. A través del contacte dels nostres sentits amb els cossos exteriors adquirim el coneixement. Els sentits no ens enganyen mai; l’error recau en les inferències que extraiem de la informació que ens proporcionen.

La física epicúria deriva de l’atomisme de Leucip i Demòcrit amb algunes variacions introduïdes per a salvar la llibertat individual i el lliure albir. Tot és redueix a àtoms i buit. Els àtoms són invisibles a causa de llur petitesa, indivisibles, eterns i immutables. Es mouen en el buit —perquè si no hi hagués buit no es podrien moure— des de l’eternitat i s’uneixen per a formar compostos, que són els cossos que veiem i palpem. Els àtoms no tenen les propietats que observem en els compostos; només tenen pes, forma i magnitud. Tota la resta de propietats que ens apareixen en el món són el resultat de la combinació i ordenació dels àtoms en els compostos. Llevat dels àtoms i el buit, res no és etern: l’ànima, els mons i els cossos es dissoldran un dia o altre i els llurs àtoms podran tornar a unir-se amb altres per a formar nous compostos. Els únics compostos que no estan subjectes a la destrucció són els déus, que reemplacen contínuament els àtoms que perden, esdevenint d’aquesta manera immortals.

L’ètica epicúria és materialista. La justícia i els valors que regulen la societat no són eterns com en Plató, sinó fruit de la convenció. L’objectiu del savi és assolir la felicitat, i l’estat que proporciona la felicitat és l’ataràxia o impertorbabilitat. Com podem aconseguir-la? A través del plaer. Ara bé, per Epicur el plaer consisteix en l’absència de dolor. Què vol l’infant acabat de néixer? No passar gana, no tenir set, no passar fred. L’home que tingui satisfetes aquestes necessitats bàsiques i tingui l’esperança de continuar tenint-les pot rivalitzar amb Zeus en felicitat. El plaer dels epicuris no és el dels dissoluts; és el que proporciona una vida tranquil·la, sense dolor i temors. Epicur donava una gran importància a l’amistat. De fet, la seva escola era una agrupació d’amics on hi eren admesos esclaus i dones, algunes d’elles de no precisament bona reputació.

Segons Diògenes Laerci, Epicur escriví més que qualsevol altre filòsof que l’havia precedit. Sembla que deixà escrits uns 300 volums que, lamentablement, s’han perdut en la seva quasi totalitat.

D’aquest immens treball, Diògenes Laerci salvà i publicà en la seva obra Vides, doctrines i sentències dels filòsofs més il·lustres, la Carta a Heròdot, la Carta a Pítocles i la Carta a Meneceu, tot i que la segona —malgrat que és genuïnament epicúria pel contingut— es considera espúria.

A part d’aquestes tres cartes, ens queden les anomenades Màximes Capitals, una sèrie de breus consells que versen bàsicament sobre ètica, diversos fragments esparsos, i les Sentències Vaticanes, una col·lecció de sentències descobertes el 1888 en un còdex vaticà, algunes de les quals són idèntiques a les Màximes Capitals.

A aquest material tan reduït per l’estudi de les fonts epicúries de primera mà hi hem de sumar la col·lecció de papirs que es van recuperant lentament de la biblioteca de Filodem de Gàdara, un epicuri que va viure al segle I dC. La seva casa situada a Herculaneum, a la badia de Nàpols, tenia una biblioteca amb nombrosos rotlles de papirs d’obres filosòfiques, moltes de les quals eren llibres del mateix Epicur. Amb l’erupció del Vesuvi de l’any 79 dC la ciutat va ser completament sepultada i els papirs van quedar oblidats durant segles, fins que l’any 1738 Herculaneum va començar a ser excavada. Els papirs trobats a la biblioteca de Filodem estan completament carbonitzats i sense desenrotllar, de manera que cal una gran perícia tècnica i filològica per anar recuperant el seu contingut. Aquesta labor es va realitzant molt lentament per part d’experts de tot el món. Podeu veure informació sobre els papirs aquí i sobre l’estat de les recerques aquí.

A més d’aquestes obres del propi Epicur, tenim el gran poema de Lucreci, De rerum natura, que conté una exposició fidel de la filosofia epicúria en vers i que constitueix una font inestimable per al coneixement de l’epicureisme.

Finalment, tenim la inscripció de Diògenes d’Enoanda a la qual dediquem aquest lloc web, que si bé no és del mateix Epicur, és un reflex fidel del seu pensament.

A la mort d’Epicur ja hi havia diversos centres epicuris escampats pel món grec, i amb el sorgiment de l’Imperi Romà l’epicureisme es traslladà a Roma on tingué influència en àmbits cultes propers a Juli Cèsar, de qui es diu que havia simpatitzat amb aquesta filosofia.

L’epicureisme va anar decaient i al segle V havia pràcticament desaparegut. Durant l’edat mitjana restà quasi desconegut, i només després d’alguns tímids intents de recuperació durant el Renaixement els estudis de Gassendi (1592-1655) el van rescatar de l’oblit. Alguns materialistes il·lustrats com La Mettrie i Bayle van simpatitzar amb Epicur, com també ho féu Karl Marx, que justament va dedicar la seva tesi doctoral Diferència de la filosofia de la naturalesa entre Demòcrit i Epicur a la diferència entre aquests dos filòsofs atomistes.

A finals del segle XIX Hermann Usener va publicar Epicurea, un recull d’uns 600 fragments i testimonis sobre Epicur que constitueix l’obra magna per a l’estudi de l’epicureisme.

Avui dia són nombrosos els estudis sobre Epicur i l’epicureisme. N’esmentem uns quans a la bibliografia, i a internet també podeu trobar molta informació sobre Epicur. Són especialment recomanables aquests llocs web: Epicurus.net i newepicurean.com